Embedded Files
Sub-versió, Manel Margalef PDF
Dificultat en la recerca moderna de l'habitar. El territori domèstic com a confrontació artística i vivencial.
En el transcurs de la història, la necessitat que l'hàbitat domèstic fos cada vegada més adaptable als seus habitants, a les activitats d'aquests o al mitjà, ha donat com a fruit una gran diversitat d'innovacions. Moltes de les estratègies de l'arquitectura i el disseny modern responen a aquest mateix objectiu.
Des de Frank Lloyd Wright, Gerrit Rietveld, Mies Van der Rohe, Charles i Ray Eames, Jean Prouvé, Joe Colombo o Achille Castiglioni fins a Rom Arad Koolhaas o Shigeru Ban, han estat molts els grans dissenyadors que han tractat el tema de l'habitatge flexible, aquest habitatge que s'apropa a l'espai de lo provisional.
Aquesta experiència ha fet que despertés en mi l'interès pel concepte casa, per l'estudi i anàlisi de tota aquesta sèrie d'entramats sobre els quals se sustenta l'esperit de l'arquitectura, i que, molt mes lluny de complexitats, lleis i tecnicismes, ha permès aportar noves dades al projecte arquitectònic modern. La meva metodologia de treball contemplarà la descripció de tots aquests avatars, que des de la mirada inquieta de l'artista, ens ofereix una complexa crítica al procés tipològic de l'habitar, esbrinant els mecanismes estipulats que subverteixen l'ordre establert.
Arribat el moment d'iniciar aquesta presentació, vull deixar de manifest la impossibilitat de poder recrear el meu projecte artístic, no sense abans, fer patent i partícip d’aquest treball, a tot el llarg recorregut vivencial que s'ha centrat en la construcció de la meva casa particular. L'experiència de buscar i trobar un hàbitat del que poder-me apropiar estètica e ideològicament, ha reconduït tots els meus posicionaments dins de l'àmbit artístic, enriquint-se mútuament vida i obra.
Concepte i Tradició en l'estudi modern de l'habitar.
L'espai on l'home s'acull, treballa, estima i descansa determina i defineix el fet arquitectònic i vivencial. “La casa” es converteix en la metàfora del nostre particular univers, com diria Bachelard:
Un microcosmos dins del gran macrocosmos urbà, d'aquest extens i dinàmic espai públic occidental.
La casa és el mirall al que ens enfrontem, la nostra carta de presentació cultural, un reflex dels nostres gustos i costums. La casa ens defineix, explica com som i es converteix en prolongació espiritual del ciutadà. En la seva possessió trobem seguretat i també és la causa i escenari de l'ansietat existencial, la pertinència a un lloc compartimentat, i en ocasions, no buscat.
És l'armadura simbòlica que exerceix de suport a tot l'entramat d'objectes que la personalitza; trobem constantment els conceptes de sustentació emocional, refugi i record, temps detingut, mentre que l'estètica i la noció de tecnologia canvien constantment. I és en aquest context en el qual l'habitatge es defineix a través de l'aparició dels anomenats objectes domèstics, el mobiliari, els estris, que progressivament es convertiran en protagonistes principals de l'escenari.
Fotografia Joan Gil
I és des d'aquest territori vivencial i íntim, on el meu projecte executa les pulsacions necessàries per assimilar la meva pròpia identitat, al llenguatge i la gramàtica d'una casa i tot allò que ho conforma, abordant, les inquietuds existencials que es generen amb la proposta d'una casa flexible, en perpetu canvi i plena d'elements que ens remeten a la incertesa que ens ofereix la vida i a la qual volem rebutjar, allotjant-nos en la seguretat de la llar.
Com ens suggereix de nou *Bachelard:
Fugir del definitiu i buscar la provisionalitat, és la tasca incomplerta de la nostra actual perspectiva consumista en quant a l'ordre de lo domèstic.
La subversió de la idea de benestar
Aquest projecte artístic, amb el qual he treballat durant set anys, es fa ressò de la interrogació contemporània actual que deriva cap a la recerca de “la casa”, d'aquest espai domèstic estanc on l'home habita des del conflicte.
El nou habitatge haurà de configurar-se com un espai mutable i flexible, que s'adapti a les noves tendències tant de la vida individual (espais lúdics o de relax, independents de la resta de la unitat familiar) com la modificació de costums socials i la reintroducció del treball professional a casa. Per tot això la casa de l'individu contemporani ens prediu, Corigliano en el llibre “Tempo spazio identità”,
Haurà de ser neutra, sense signes recordatoris del passat; això suposa alhora una certa dificultat per fixar la “forma” de la casa, que en tot cas haurà de correspondre a un espai “expressiu”.
Fotografia Joan Gil
Aquesta treball que avui ens ocupa intenta captar, també, la recerca de la nostra pròpia identitat com a individus perduda en espais mutables que reflecteixen una època sense ideologies ni objectius compartits. Aproximar-se i investigar les diferents perspectives que l'arquitectura contemporània recull, entorn de l'àmbit de la domesticitat i la regulació soci-econòmica del recinte d'allò que denominem vida privada, genera un univers de controvèrsies. L'experiència d'habitar cada vegada crea regles més complexes, articulacions morals que desenvolupen i dissenyen el nostre territori vivencial. Avui més que mai el construir i habitar es manifesten des d'un posicionament subjectiu allunyat de la col·lectivitat, per la qual cosa reflexionarem sobre les mancances i conflictes que genera el nostre arquetip casa.
En aquesta investigació, els contorns i ambients domèstics exemplifiquen una forma de diàleg o d'interrogació entre l'espai arquitectònic i l'entorn habitable. Em remeto a presentar l'acostament de l'artista visual a la lectura del tema “casa” com a “lloc”. La contaminació d'idees entre arquitectura i escultura constaten l'articulació d'una nova investigació integral, física i estètica del territori com a part fonamental del projecte arquitectònic modern. Hem de valorar també, els nous eixos formals i conceptuals que contaminen les vies processuals tant arquitectòniques com a artístiques contemporànies i que ens presenten nous enunciats cap a una nova dimensió d'habitar l'espai.
La conclusió final mai és una aportació positiva sinó una suma d'interrogants, anotacions que puntuen llacunes en les quals habitem amb temor, sense dominar el territori comú: “la casa”.
La irrellevància del context local i individual a causa de les tecnologies de la informació i la comunicació, i la conseqüent inestabilitat de les relacions entre les persones i els espais, provoca l'absència de sentit del lloc o l'increment de “no llocs” com Marc Augé va denominar als espais sense marques, que tampoc marquen a qui els habita.
Sub-versió, Manel Margalef PDF
© Copyright 2016 Manel Margalef. Tots els drets reservats / Disseny web: Imma Batalla
Page updated
Report abuse