2015 Sub-versió

Sub-versió, Manel Margalef PDF

Dificultat en la recerca moderna de l'habitar. El territori domèstic com a confrontació artística i vivencial.

En el transcurs de la història, la necessitat que l'hàbitat domèstic fos cada vegada més adaptable als seus habitants, a les activitats d'aquests o al mitjà, ha donat com a fruit una gran diversitat d'innovacions. Moltes de les estratègies de l'arquitectura i el disseny modern responen a aquest mateix objectiu.

Des de Frank Lloyd Wright, Gerrit Rietveld, Mies Van der Rohe, Charles i Ray Eames, Jean Prouvé, Joe Colombo o Achille Castiglioni fins a Rom Arad Koolhaas o Shigeru Ban, han estat molts els grans dissenyadors que han tractat el tema de l'habitatge flexible, aquest habitatge que s'apropa a l'espai de lo provisional.

Aquesta experiència ha fet que despertés en mi l'interès pel concepte casa, per l'estudi i anàlisi de tota aquesta sèrie d'entramats sobre els quals se sustenta l'esperit de l'arquitectura, i que, molt mes lluny de complexitats, lleis i tecnicismes, ha permès aportar noves dades al projecte arquitectònic modern. La meva metodologia de treball contemplarà la descripció de tots aquests avatars, que des de la mirada inquieta de l'artista, ens ofereix una complexa crítica al procés tipològic de l'habitar, esbrinant els mecanismes estipulats que subverteixen l'ordre establert.

Arribat el moment d'iniciar aquesta presentació, vull deixar de manifest la impossibilitat de poder recrear el meu projecte artístic, no sense abans, fer patent i partícip d’aquest treball, a tot el llarg recorregut vivencial que s'ha centrat en la construcció de la meva casa particular. L'experiència de buscar i trobar un hàbitat del que poder-me apropiar estètica e ideològicament, ha reconduït tots els meus posicionaments dins de l'àmbit artístic, enriquint-se mútuament vida i obra.

Concepte i Tradició en l'estudi modern de l'habitar.

L'espai on l'home s'acull, treballa, estima i descansa determina i defineix el fet arquitectònic i vivencial. “La casa” es converteix en la metàfora del nostre particular univers, com diria Bachelard:

Un microcosmos dins del gran macrocosmos urbà, d'aquest extens i dinàmic espai públic occidental.

La casa és el mirall al que ens enfrontem, la nostra carta de presentació cultural, un reflex dels nostres gustos i costums. La casa ens defineix, explica com som i es converteix en prolongació espiritual del ciutadà. En la seva possessió trobem seguretat i també és la causa i escenari de l'ansietat existencial, la pertinència a un lloc compartimentat, i en ocasions, no buscat.

És l'armadura simbòlica que exerceix de suport a tot l'entramat d'objectes que la personalitza; trobem constantment els conceptes de sustentació emocional, refugi i record, temps detingut, mentre que l'estètica i la noció de tecnologia canvien constantment. I és en aquest context en el qual l'habitatge es defineix a través de l'aparició dels anomenats objectes domèstics, el mobiliari, els estris, que progressivament es convertiran en protagonistes principals de l'escenari.

Fotografia Joan Gil

I és des d'aquest territori vivencial i íntim, on el meu projecte executa les pulsacions necessàries per assimilar la meva pròpia identitat, al llenguatge i la gramàtica d'una casa i tot allò que ho conforma, abordant, les inquietuds existencials que es generen amb la proposta d'una casa flexible, en perpetu canvi i plena d'elements que ens remeten a la incertesa que ens ofereix la vida i a la qual volem rebutjar, allotjant-nos en la seguretat de la llar.

Com ens suggereix de nou *Bachelard:

Fugir del definitiu i buscar la provisionalitat, és la tasca incomplerta de la nostra actual perspectiva consumista en quant a l'ordre de lo domèstic.

La subversió de la idea de benestar

Aquest projecte artístic, amb el qual he treballat durant set anys, es fa ressò de la interrogació contemporània actual que deriva cap a la recerca de “la casa”, d'aquest espai domèstic estanc on l'home habita des del conflicte.

El nou habitatge haurà de configurar-se com un espai mutable i flexible, que s'adapti a les noves tendències tant de la vida individual (espais lúdics o de relax, independents de la resta de la unitat familiar) com la modificació de costums socials i la reintroducció del treball professional a casa. Per tot això la casa de l'individu contemporani ens prediu, Corigliano en el llibre “Tempo spazio identità”,

Haurà de ser neutra, sense signes recordatoris del passat; això suposa alhora una certa dificultat per fixar la “forma” de la casa, que en tot cas haurà de correspondre a un espai “expressiu”.